Trenta-vuit anys, dos milions d'espectadors, tres setmanes per marxar

Si has crescut a Barcelona, és bastant probable que hagis segut en una butaca del Regina. Potser no te'n recordes — eres petita, anaves amb l'escola, feia sol o plovia — però hi vas ser. Tu i 2.187.184 persones més. Deu mil cinc-centes trenta-vuit funcions. Vuit-cents onze espectacles. Trenta-vuit anys de teatre fet per a criatures al carrer de Sèneca, 22, a tocar dels Jardinets de Gràcia.

El 15 de juliol s'acaba.

I aquí és on hauríem de poder escriure la frase de sempre: que el negoci no funcionava, que la gent ja no hi anava, que els temps canvien. Doncs no. La directora del teatre, la Mariona Campos, ho va dir aquesta setmana amb totes les lletres: no tanquen per fallida, ni per manca de públic, ni de propostes. Tanquen perquè l'edifici està en venda i no els renoven el lloguer. "Tanquem obligats i sense marge de maniobra."

El marge de maniobra, per cert, va ser aquest: primer els van donar tres setmanes per marxar. Tres setmanes, després de trenta-vuit anys. Després ho van allargar a tres mesos. El contracte havia vençut al març i una addenda els va permetre arribar a final de temporada. Hi va haver converses amb la Generalitat i amb l'Ajuntament, però — paraules de la Campos — el problema va ser el temps. Quan el rellotge el posa la propietat, l'administració sempre arriba tard.

Un edifici que és tota una metàfora

Als pisos de sobre hi havia l'escola de música Joan Llongueres, 112 anys d'història, que va tancar l'any passat. A baix, el Regina. Un edifici sencer dedicat a la cultura de les criatures d'aquesta ciutat, desaparegut en dos anys. No està protegit. Ara està en venda, i el nom que sona com a comprador és el del Mago Pop, que ja té el Teatre Victòria. La Trepa hi va tenir unes primeres converses i en va treure una conclusió: no podien coexistir al mateix espai. A dia d'avui, la venda no està confirmada públicament.

I aquí cal dir-ho tot, perquè aquí ningú no és un espectador innocent. La propietat ha decidit vendre, i ho pot fer — però que sigui legal no vol dir que no sigui una tria: després de dècades dedicant l'edifici a la cultura, algú ha decidit que això s'acabava, i ha donat tres setmanes de marge a un projecte de trenta-vuit anys. El comprador interessat, vingui d'on vingui, negocia per un espai sabent perfectament què hi viu a dins — "no venien a fer d'arrendadors, sinó a comprar un espai per explotar-lo", va dir la Campos. Cadascú ha jugat les seves cartes, i les ha jugades contra el Regina. Però el que ens hauria de fer més ràbia és el tauler: quan una propietat decideix vendre, no existeix cap mecanisme — cap ni un — perquè la comunitat que ha omplert aquelles butaques durant trenta-vuit anys pugui ni tan sols seure a la taula. El mercat juga sol. Nosaltres mirem.

El que mor no és l'ús: és el projecte

I encara que el comprador acabi sent algú del món del teatre, el que mor no és l'ús de l'edifici. El que mor és el projecte — el teatre familiar de barri, les funcions escolars, els tallers, la feina de La Trepa des de 1988. L'edifici potser continuarà fent teatre. El Regina, no.

El Regina no es podia salvar. No perquè no hi hagués voluntat — n'hi havia, i pública — sinó perquè l'eina per fer-ho no existeix: ni un dret de tanteig per a la comunitat, ni un fons que arribi a temps, ni res entre la bona voluntat i el taló. Des d'Abans Que Tanqui fem l'única cosa que avui es pot fer i que algú ha de fer: deixar-ne constància. El Regina ja és al nostre mapa, amb les seves xifres i les seves dates, perquè la pròxima vegada que algú digui que els negocis tanquen "perquè els temps canvien" hi hagi un cas amb nom propi per respondre. I perquè el següent Regina — que n'hi haurà — no es trobi el mateix desert.

Nosaltres fa nou mesos que en prenem nota, de carrer. I cada dia està més buit.